De “La Publicidad” a La Publicitat”, un llibre d’Albert Suñé, editat per Pagès editors

De tant en tant un llibre ens explica la història del nostre país en una clau diferent i molt enriquidora. Aquest és el cas de De “La Publicidad” a “La Publicitat”. Del republicanisme històric al catalanisme intel·lectualescrit pel periodista Albert Suñé i publicat per Pagès editors.

A continuació trobaràs un vídeo on Albert Suñé presenta el seu llibre, algunes pistes de temes que es desvetllen al llibre, un petit resum del llibre i les primeres pàgines del llibre.

Sabíes que…De La Publicidad a La Publicitat

  • De 1878 a 1939, La Publicidad i La Publicitat es van moure entre la bronca política gairebé diària i l’alternativa brusca de poder. Els dos periòdics van defensar, sense uniformitats, el paper de Catalunya dins l’Estat espanyol. Però l’esperit que venia de fora era el mateix d’ara: centralista, jacobí, uniforme, espanyolista, retrògad, intolerant…
  • El 1897, Jacint Verdaguer, mossén Cinto, es va defensar d’una sèrie de retrets del segon marquès de Comillas i del bisbe Morgades. Ho va fer a La Publicidad, en català, a través d’uns escrits que titulà “En defensa pròpia”. Hi hagué una gran commoció a Catalunya i la gent prengué partit per un o els altres. Però quan Verdaguer morí el 1902, el seu enterrament constituí la manifestació de dol més multitudinària de la història de Catalunya.
  • El 1914 es constituí la Mancomunitat de Catalunya. Sense que arribés ni un sol duro des de Madrid, les quatre diputacions catalanes es van unir per a un bé comú. Sota la presidència primer d’Enric Prat de la Riba i després de Josep Puig i Cadafalch, es va tirar endavant una tasca extraordinària que anà des de comunicar per carretera tot Catalunya fins a la creació de l’Escola Montessori, la primera de l’Estat espanyol on s’aplicà l’ensenyament actiu.
  • El diari escrit totalment en català inicià la seva singladura el 1922. Hi aixoplugà els millors escriptors de Catalunya, el País Valencià, les Illes i el Rosselló. Als noms de Lluís Nicolau d’Olwer, Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), Carles Capdevila, Antoni Rovira i Virgili, Mercè Rodoreda, Josep M. de Segarra, Martí de Riquer, Carles Soldevila i, entre altres, un jovenet Carles Sentís, hi cal afegir els dels corresponsals Jaume Carner, Josep Pla i Eugeni Xammar, tots ells afiliats o simpatitzants del partit Acció Catalana Republicana.
  • Els anys vint i trenta, hi havia molta boxa a casa nostra. El 1929, el púgil gracienc Josep Gironès aconseguí el campionat d’Europa dels plomes i la seva popularitat pujà com l’escuma. Defensà amb èxit el títol en set combats, però no va poder fer seu el mundial en perdre per K. O. en el primer assalt amb el campió Freddie Miller. Contràriament al que defensen alguns, Josep Gironès no era el Gironès que feia de les seves en una txeca de Sabadell durant la Guerra Civil.
  • Josep M. Planes era un reporter de Manresa que triomfà a Barcelona. Escrigué a La Publicitat, a la revista Mirador, i fou el director del setmanari satíric El Be Negre. Destacà pel seu periodisme modern i d’investigació. Home que odiava el crim i la injustícia, publicà una sèrie d’articles de denúncia sobre els pistolers tant de dretes com d’esquerres. Amenaçat de mort, seguí amb els seus escrits fins que, el juliol del 1936, gent del sindicat CNT i dels anarquistes de la FAI el van segrestar i li van clavar set trets al cap. Tenia vint-i-nou anys.

Sobre el llibre

Va ser un salt considerable. Perquè passar de fer un diari en castellà a editar-lo en català —canviant-ne només dues lletres del títol—, no va ser fàcil. Encara que ho semblés. I es passà d’un republicanisme històric al catalanisme intel·lectual mercès a la il·lusió que el 1922 va menar tota aquella gent de La Publicitat a inflar les veles i a aixoplugarhi els millors escriptors de Catalunya, València, les Illes i el Rosselló. El resultat fou un diari que, segons Carles Sentís, “era el més ben fet de tots”. Aquesta és la seva història.

Sobre l’autor

El periodista Albert Suñé i Ysamat (Barcelona, 1945) es mou en diversos registres. Fundador de l’Avui, hi ha escrit Història del Jazz a Catalunya i, amb Josep Porter i Moix, el col· leccionable 100 Anys d’Esport Català (1888-1988). És autor de Les revistes de cinema i els 50 anys de Fotogramas i Quan Kubala omplia els estadis. Ha rebut el I Premi Jaume Salés i Sanjaume de Teatre 2012 per Desaparegut sobre el Canal, i ha presentat i editat els programes radiofònics Jazzsom aquí i Jazz Band Acostumant. És crític de jazz de la Revista Musical Catalana.

Per llegir les primeres pàgines, clica aquí