Segur que més d’una vegada t’has plantejat que si no fos per la bona feina que fan els traductors no tindríem a l’abast un gran nombre d’obres mestres de la literatura universal.
Aquest és el cas de La gitana de Josèp d’Arbaud, una obra editada per Galerada que manté l’edició original de l’obra en occità (de 1926) encarada amb una traducció excepcional de Jaume Figueras i Trull.
Adjunto la nota de premsa, però si vols llegir algunes pàgines de La gitana, aquí.
Si vols parlar amb el traductor, només cal que m’ho facis saber i estaré encantada de gestionar l’entrevista.
.
.
Sobre l’obra
La gitana (Josèp d’Arbaud, 1926) són quatre històries de guardians solitaris que vigilen colles de bous i cavalls als aiguamolls de l’immens delta del riu Roine, a la Camarga. Enmig del silenci, la irrupció d’un element imprevist -una gitana de quinze anys, un rodamón…- farà trontollar el món del guardià, acostumat a viure sol entre cavalls i salvatgines. També hi ha la tendresa amagada al cor del guardià enmig de la bestialitat de l’espectacle i del públic que reclama sang a la plaça de bous d’Arle.
Vet aquí, doncs, quatre històries de soledat, neguit i basarda, que ens arriben dels salobrars de la Camarga, de la mà d’un dels autors més dotats i estimulants de les lletres occitanes del segle XX: Josèp d’Arbaud, de qui el lector català ja ha pogut llegir La Bèstia del Vacarès (Galerada 2009).
Publicades entre els anys 1926, en què aparegué el recull La gitana, que aplega les tres restants -La gitana, La recança d’en Pere Guillem i El palangre-, aquestes quatre narracions ens permeten d’acompanyar Arbaud en el llarg camí de mitificació de la Camarga que orientà el seu projecte literari, d’ençà que pels volts del 1900 decidí d’instal·lar-s’hi com a manadièr i menar-hi la rústega vida del gardans de braus, per tal d’amarar-s’hi d’una provençalitat sotmesa a l’escomesa del francès.
Sobre l’autor
Josèp d’Arbaud (Mairargas 1874- Ais de Provença 1950) és un dels autors més destacats de les lletres provençals i occitanes del segle XX, tant pel que fa a la poesia com a la prosa de ficció.
El 1898, amb vint-i-tres anys, abandonà els estudis de dret i esdevingué manadièr, criador de braus, a la Camarga. L’aventura camarguenca durà fins només al 1905, quan li fou diagnosticada una tuberculosi. Prou temps, però, perquè la Camarga esdevingué el gresol de tota la seva obra literària posterior.
És autor del llibres de poemes, Les cants palustres (guardonat als Jocs Florals del 1906) i Lo lausier d’Arle (1913). En prosa, Arbaud publicà Nové gardian (1904), La Bèstiadau Vacarés (1926), La caraca (1926), que presentem ara, La sauvatgina (1929) i, postumament, L’antifa (1969). També és autor del bell assaig divulgatiu La Provence (1939).
Arbaud fou director de la revista Le Feu: Organe du Régionalisme Méditerranéen, responsabilitat que li permeté de lliurar-se a una continuada tasca de divulgació i propaganda provençal.
Com a polemista, Arbaud defensà els soldats meridonals, a qui més d’un acusà cínicament de poc fervor patriòtic a l’hora de córrer a les trinxeres per a deixar-s’hi escorxar, durant la Gran Guerra, o el Felibritge, a qui hom retreia de fomentar amb les seves reivindicacions la desafecció del homes de llengua d’Òc a la douce France.
Sobre el traductor
La traducció és a càrrec de Jaume Figueras i Trull, un dels millors traductors del nostre país. La seva traducció de Verd Paradís, de Max Roqueta (Galerada, 2005) fou mereixedora dels mes grans elogis de la crítica. Aquesta edició es presenta en edició biligüe, encarada.
Dades tècniques
El llibre s’adreça a les persones a les que li agradi la prosa de qualitat (ben escrita i ben traduïda). També va adreçat al públic que defensa els animals, especialment els antitaurins.
Format: 21 x 13,5
ISBN: 978-84-96786-37-0
Pàgines: 214
Relligat: en rústica
PVP: 18,00€
elisabetparra.com 