El filòleg balear Miquel Bezares ha estat guanyador del Premi Crítica «Serra d’Or» de Poesia 2011, lliurat avui, per la seva obra L’espiga del buit. L’obra «presenta el tema de la celebració del cos i del desig amb versos sonors i lleugers i amb una voluntat de joc i d’experimentació» segons el veredicte del jurat format per Sebastià Alzamora, Àlex Broch, Lluïsa Julià, Marta Nadal i Vinyet Panyella.

L’espiga del buit va ser publicada l’any passat per Pagès editors i també va ser guardonada amb el XII Premi de Poesia Maria Mercè Marçal, que convoca el Consell Comarcal del Pla d’Urgell.

L’espiga del buit

L’obra és un compendi de poemes escrits entre 2006 i 2009 i que, d’alguna manera, tanquen definitivament la trilogia Versllum. Segons explica el mateix autor: És un llibre que parteix d’una implícita en el títol, la sensació de buit després de tres llibres, després del tríptic del vers, nom que ús per referir-me al que podria considerar-se una trilogia formada per Versllum, El convers i Anvers.

Després d’aquests llibres em vaig quedar suspès en una sensació de buit i vertigen sobre el fet de l’escriptura. No sabia què faria. Però ara, després d’aquests tres anys, acaba apareixent una espiga del buit. S’entén el buit com a estèril, com a absència, com el no-res i es vol demostrar que des del no-res també es pot fer poesia. Són importants els tres darrers poemes perquè, a part de ser un petit homenatge a E.E. Cummings, tanquen el llibre donant les gràcies; gràcies a aquesta etapa, a la veu del poeta, a la poesia. Podríem dir que aquest és un llibre que tanca el camí anterior i n’obre un de nou. És un llibre que fa de frontissa i de pont entre dues maneres d’escriure.

L’estigma, la primera part del llibre, està composta per poemes curts amorosos. La segona part del llibre es diu Arrel incerta i representa un nou camí després del buit que arrela en una nova forma poètica; nova a nivell personal des del moment en què comença a treballar-la. I el camí, això és clar, és el de la passió, passió amorosa com a sinònim de la passió per la paraula poètica. L’espiga del buit, que és la tercera part, afirma que el camí fet des del principi fins aquí no ha estat precisament buit sinó lluminós i productiu, encara que, al mateix temps, tanqui una època. És la voluntat d’aferrar-se a aquesta espiga que surt del buit, al fet que la poesia no s’acaba. Aquesta evolució conceptual es reflecteix també en l’aspecte formal i, així, passem d’una distribució del text més dislocada a la primera part a una altra de més ordenada. En tot cas, és a la part central on se’ns diu què vindrà després d’aquest llibre.